Juliol 2010 - INCIDÈNCIA FISCAL DE LA DISSOLUCIÓ DEL RÈGIM ECONÒMIC MATRIMONIAL DE SEPARACIÓ DE BÉNS RESPECTE DELS BÉNS INDIVISIBLES-.

Segons interpretació jurisprudencial reiterada, el règim econòmic matrimonial de separació de béns no constitueix una comunitat patrimonial per raó del matrimoni, de forma que el tracte tributari de la titularitat de béns en proindivisió per part de ambdós cònjuges, s’equipara al de la comunitat de béns.

 

            Això no té major importància durant la vigència del matrimoni.

 

            En canvi, en cas de dissolució del matrimoni, les conseqüències són importants:

 

            a-. en quant a l’Impost sobre la Renta de les Persones Físiques (IRPF), segons l’article 33.3-d de la Llei del l’IRPF, no existeix guany o pèrdua patrimonial “en l’extinció del règim econòmic matrimonial de separació de béns, quan per imposició legal o per resolució judicial es produeixin adjudicacions per causes diferents de la pensió compensatòria entre cònjuges”, sense que sigui possible, en tal supòsit, realitzar actualitzacions dels valors dels béns o drets adjudicats.

 

            Aquesta impossibilitat d’actualització dels béns adjudicats comporta que, en cas d’una posterior alienació d’aquests béns, conservin el valor i l’antiguitat que tenien quan es trobaven dins de la comunitat de béns.

 

            Això suposa en la pràctica un canvi en la tributació, de forma que la plusvàlua que pogués obtenir-se només podrà determinar-se en el moment de la posterior transmissió d’aquests béns a tercers.

 

            La Direcció General de Tributs interpreta aquesta norma en el sentit de considerar que no existeix alteració patrimonial sempre que s’adjudiquin els béns en proporció a la quota de participació de cada cònjuge en l’esmentada comunitat, produïnt-se, en cas contrari, un excés d’adjudicació gravable com a alteració patrimonial.

 

            Aquesta interpretació s’aplica fins i tot en els supòsits en que el bé comú és indivisible per naturalesa i, per tant, la única manera d’extingir la seva cotitularitat es mitjançant la compensació en metàl·lic al copartícep que no resulta adjudicatari de la mateixa. La DGT sosté que en aquest cas es genera un guany patrimonial en qui rep l’excés d’adjudicació.

 

 

 

 

            En canvi, la sentència del Tribunal SUprem de 28 de juny de 1999, segueix un criteri diferent en els supòsits en els que cosa comuna és per naturalesa indivisible:

 

“… en el caso de la cosa común resulte por su naturaleza indivisible o pueda desmerecer mucho por su división (…) la única forma de división, en el sentido de extinción de comunidad, es, paradójicamente, no dividirla, sino adjudicarla a unos de los comuneros a calidad de abonar al otro, o a los otros, el exceso en dinero (…). Esta obligación de compensar a los demás, o al otro, en metálico no es un ‘exceso de adjudicación’, sino una obligación consecuencia de la indivisibilidad de la cosa común y de la necesidad en que se ha encontrado el legislador de arbitrar procedimientos para no perpetuar la indivisión, que ninguno de los comuneros se encuentra obligado a soportar (…). Tampoco, por eso mismo, esa compensación en dinero puede calificarse de ‘compra’ de la otra cuota, sino, simplemente, de respeto a la obligada equivalencia que ha de guardarse en la división de la cosa común…

 

 

            b-. en quant a l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP i AJD) -.

 

            La DGT segueix aquesta doctrina del Tribunal Suprem per a la tributació indirecta, considerant que l’excés d’adjudicació en cas de béns de naturalesa indivisible, no estarà subjecte a tals tributs, conforme l’article 7.2.B del Text Refós del ITP i AJD. Tot això, amb l’excepció de que apliquen l’AJD a l’escriptura que documenti els excessos d’adjudicació en règim de separacions de bens, negant l’aplicació de la exempció prevista en l’article 45.I.B d’aquest Text Refós, que entén només vàlida per la societat matrimonial de guanys.